δυσαερία

δυσάερος

δυσαής
δυσ·άερος, ος, ον [ῠᾱ]
1 dont l’air est insalubre, D. Chr. 1, 550 ; Orib. 246 Matthäi ||
2 en parl. de l’air lui-même, qui est un air insalubre, Procl. Ptol. p. 122, 21.
Étym. δυσ-, ἀήρ.