μηκάς
μηκασμόςμηκάς, άδος
[ᾰδ] adj.
f. :
1 qui bêle, Il. 11, 383 ; Od. 9, 124, 244 ;
Antiph. (Ath.
449c) ;
Anth. 9, 123 ;
ἡ μηκάς, chèvre, Thcr. Idyl. 1, 87 ; 5, 100 ;
Luc. D. mer.
7, 1 ; rar.
brebis, Eur. Cycl. 189 ||
2 qui mugit :
ἡ μ. taurelle, Soph. fr. 122.
Étym.
cf. le préc.