πέλμα
πελματικόνπέλμα, ατος
(τὸ)
1 plante des pieds,
El. N.A.
14, 3 ; Artém.
4, 24, etc. ;
en parl. de chameaux, Hdn 4, 15 ; d’où p. anal. semelle d’une
chaussure, Hpc. Mochl. 858 ; Nic. (Ath. 370a) ; Pol. 12, 6, 4 ||
2 extrémité, bout,
A. Aphr. Probl.
1, 46 ; particul. queue de poire, de pomme, Geop. 10, 25, 1.
Étym.
indo-europ. *pel-mn, peau, cf.
lat. pellis
de *pel-n-i-.