συγκαταλύω
συγκαταμένωσυγ·καταλύω, anc.
att. ξυγ·καταλύω :
1 tr. aider à dissoudre, à détruire, Thc. 8, 68 ; And. 13, 39 ; Lys. 146, 7 ; avec un acc. de pers. Plut.
Pomp. 67 ;
ἅμα τινί, DH.
Isocr. 1, avec
qqn ||
2 intr. faire une halte, s’arrêter qqe part avec qqn,
Plut. M.
94a.