Ἀνδρομέδα

Ἀνδρομέδης

Ἀνδρομένης
Ἀνδρο·μέδης, acc. -ην () Andromédès, h. Thc. 5, 42 (qqf. corrigé en Ἀνδρομένης, mais vraisembl. correct, Rev. de phil. IV, 263).
Étym. cf. le préc.